Els dracs i els cavallers.......

• Llegendes que s’enforteixen per Sant Jordi

• La visió dual del Bé i del Mal

• Part de la Cultura Popular Catalana

• Figura central del bestiari festiu català

• Pont entre la imaginació, tradició i celebració

• I nombroses tradicions mitològiques

Dins la cultura catalana, trobem un ampli repertori de relats protagonitzats per dracs. Sovint, en les llegendes aquestes criatures representen éssers temibles que devasten territoris i s’enfronten a figures valentes —cavallers o herois— armades amb llances. Aquest esquema narratiu es repeteix en moltes històries i simbolitza no només la derrota física de la bèstia, sinó també una superació interior que condueix a un nivell de consciència més alt. Així doncs, el drac es configura metafòricament com el compendi de pors ancestrals d’una societat i la victòria sobre aquestes un cop se’n vessa la seva sang.

A l’edat mitjana, per exemple, era habitual utilitzar tant bèsties reals com imaginàries com a instruments moralitzadors. Les històries del cavaller que derrota el drac, en les seves diverses versions, servien com a advertència: no es pot combatre el mal ni la injustícia només amb oracions. Aquesta idea adquireix un relleu especial en l’època medieval, en què calia justificar les croades i la lluita contra els musulmans. Prengué forma en un gènere literari que llavors tingué molt d’èxit: els bestiaris, un catàleg de bèsties reals o imaginàries sota el comportament dels quals hi havia sovint un missatge moral.

Tanmateix, la figura del drac no sempre s’ha interpretat de la mateixa manera. Apareix en nombroses tradicions mitològiques arreu del món i en les cultures precristianes, el drac —o la serp— i altres criatures mítiques eren objecte de culte, associades a la fertilitat de la terra i a la pluja.

Amb l’arribada del cristianisme i la seva visió dual del Bé i del Mal, aquestes figures van ser progressivament demonitzades, fins a esdevenir els éssers malignes que coneixem a través de les contalles. En canvi, a la cultura xinesa, el drac continua simbolitzant un poder celestial, creador i fecundador: representava la pluja i el tro, i actuava com a guardià de la ciència i de la Lluna. A Mesoamèrica, Quetzalcóatl és un serpent volador, déu del vent, de la saviesa i de la vida, que adopta forma humana quan trepitja la terra. A Austràlia, el Bunyip és un ésser monstruós de forma indefinida que habita principalment aigües pantanoses. Altres criatures llegendàries inclouen la Piasa a Illinois i el Yamata-no-Orochi al Japó, cadascuna amb la seva història i simbolisme particular.

A Catalunya, els dracs festius, documentats des de les processons de Corpus, concentren tot aquest bagatge: formes temibles inspirades en animals diversos, carregades de significat i, alhora, plenament festives. Així, el drac continua essent la figura central del bestiari, un pont entre la imaginació, la tradició i la celebració popular.

En èpoques passades, els cartògrafs feien servir una fórmula en llatí per advertir sobre territoris incerts o inexplorats als seus mapes. Aquesta fórmula, Hic sunt dracones (“aquí hi ha dracs”), simbolitzava el desconeixement i el perill. Per això, era habitual que en aquestes zones s’hi dibuixessin criatures fantàstiques com dracs o monstres marins, indicant que es tractava d’espais encara misteriosos.

Bibliografia:
• Blanch Itxart, Jordina. Tocats de foc. Simbologies festives i víbries ancestrals. Ajuntament de Tarragona: Tarragona.
• De Déu Prats, Joan. (2017). El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya. Comanegra: Barcelona.
• De Déu Prats, Joan. Dracs. (2022). Llegendes catalanes amb passió de foc. Cossetània: Valls.
• Rangil Brunet, Daniel.(2022). Mitologia dels Països Catalans. Efadós: El Papiol.
• Soler Amigó, Joan. (1988). Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcanova: Barcelona.