De vegades anomenada el "wild west de Catalunya"

• Te 12.000 km² distribuïts en 231 municipis

• Un total d'habitants que ronda els 440.000

• Des del secà fins a frondosos boscos, rius i llacs

• Ideal per esports d'aventura, l'esquí, excursionisme i els millors caragols

Com a part del nostre recorregut per tot Catalunya, avui parlarem breument de Lleida, unes pinzellades que des de Capital 2020, volem que aportin interès per la seva visita turística, la pràctica d'esports, o gaudir de les muntanyes, sense oblidar complementar-la amb uns caragols a la llauna o un civet de senglar, un pa en tomàquet regat amb un bon raig d'oli d'oliva arbequina junt amb uns excel·lents embotits i finalitzar amb el tast de bons vins i els torrons. Anem-hi.....

Lleida té rius torrencials, parcs naturals, muntanyes immenses, fruita, terres de conreu, esports d'aventura, una ciutat rellevant i una quantitat ingent de caragols. La Terra Ferma uneix producció, natura, la bona cuina, el turisme i molt més.

La primera cosa que es nota quan entres a Lleida és que els paisatges relativament frondosos de la Catalunya oriental es converteixen a l'acte en una tirallonga de camps grocs i bonyeguts, alguns dels quals són coronats per escasses mates verdes.

Avui dia, Lleida és més que pròspera, gràcies als seus esports d'aventura, diverses estacions d'esquí, una eclosió d'esdeveniments culturals, i el descobriment per part de molts forasters de la bellesa de les ciutats i pobles de la demarcació, per no parlar de la seva producció abundant de fruita de qualitat.

L'edifici més conegut de la mateixa ciutat de Lleida és la Seu Vella (del segle XIII), en bona part perquè és impossible no veure'l des de qualsevol punt de la població, ates que vetlla la ciutat sencera des del cim d'un turó alt. Un sector considerable de la resta de la ciutat, però, és molt més modern, perquè es va construir durant l'època franquista –l'arquitectura de la qual no era coneguda, precisament, per la seva bellesa–, ja que molts dels edificis originals havien estat arrasats durant la Guerra Civil; de fet, Lleida va ser bombardejada més que Guernica; va rebre onada rere onada d'avions alemanys i italians, amb centenars de víctimes civils, una atrocitat sobre la qual Picasso va decidir –si és que n'era conscient– no convertir en el tema d'un quadre impressionant. Una part de la Ciutat Vella, ben bonica, encara sobreviu, i una part d'aquesta part es on viu la comunitat romaní lleidatana, culturalment ben activa.

Cada any a Lleida, hi té lloc un festival culinari: l'Aplec del Caragol, una festa durant la qual fins a dues-centes mil persones assaboreixen aquests gastròpodes cap a finals del mes de maig. Tot un receptari i tradició al voltant del caragol.

Potser la millor manera de veure la província de Lleida és amb el tren Lleida-Pirineus, que s'arrossega nord amunt, passant per la vila agradable de Balaguer, tot abraçant els vessants de les muntanyes alhora que les seves finestres donen a un riu que s'ajunta, dos cops, amb uns llacs immensos que centellegen i guspiregen i de vegades parpellegen mentre continues cap a la ciutat austera de Tremp, de pedra groguenca, coneguda entre altres coses per un embotit tan prim com un llapis anomenat xolís; de fet, cada any a Tremp hi ha una Fira de l'Embotit que té lloc tan sols una setmana abans que les multituds de l'Aplec del Caragol es posin a cruspir-se els seus caragols.

El tren acaba el seu trajecte a la Pobla de Segur, població des de la qual pots continuar cap al nord-est fins a Sort, envoltat de muntanyes, o bé nord-oest cap a la Vall d'Aran, on podràs sentir una llengua que no és ni català ni castellà, l'aranès; de fet, és una variant de l'occità, llengua romànica pròpia d'Occitània, que es parla al terç sud de França.

Una de les especialitats de bona part del nord de Lleida, que es pot trobar més o menys pertot arreu, és el civet de senglar, un plat tant singular com deliciós.

Cap al sud de la província hi ha diversos llocs que són ben interessants. Agramunt, on es fabriquen uns dels millors torrons, l'especialitat rodona d'avellanes són tan durs que faran dubtar les teves dents.

Borges Blanques, capital de Les Garrigues, on l'oli és el comerç més important de l'agricultura, i un dels trets característics de la comarca i el poble. Està fet a partir de la varietat d'oliva arbequina.

A prop hi ha Cervera, un poble tranquil i força petit i històric –té uns deu mil habitants– amb un edifici anòmalament gran que fa que els que visiten Cervera per primera vegada obrin uns ulls com unes taronges; i és que l'edifici sembla fora de lloc en un poble d'aquestes dimensions. L'edifici és un càstig: després que els catalans haguessin perdut la Guerra de Successió, el 1714, el rei Felip V va tancar totes les universitats catalanes i va fer construir aquesta a Cervera, un lloc que en aquella època era gairebé inaccessible. D'aquesta manera es va obstaculitzar l'ensenyament universitari a Catalunya durant a prop d'un segle.

A poca distància de Cervera hi ha Tàrrega, a on la segona setmana de setembre, s'hi celebra la Fira del Teatre al Carrer que atrau centenars de grups dels cinc continents i milers d'espectadors de tot Europa.

I ni tan sols hem esmentat altres llocs que valen la pena visitar, com ara la vila bigarrada de la Seu d'Urgell, prop de la frontera amb Andorra; o bé el parc natural espectacular Parc Nacional d'Aigüestortes, la vila medieval, poc visitada però ben bonica, de Solsona, o tantes altres...

Les comarques lleidatanes donen una sensació de sequedat i austeritat, però un cop es comença a viatjar per les comarques, es torna cada cop més agradable, més variada i bonica, ara més turística.

Els lleidatans en diuen la "Terra Ferma"