Crònica política de l'Estat català......

• De l’autor Aleix Sarri i Camargo

• Editat per‎ Comanegra

• Grans episodis i els protagonistes

• La relació de Catalunya amb Castella (ara Espanya)

• Confrontació i repressió

• Empresonaments, exili, espoli

• Persecució lingüística

• Lluita i conflicte constants

Aquest llibre repassa amb estil narratiu grans episodis i els protagonistes (des dels més cèlebres als més anònims) de la crònica i història política a l'arrel de la identitat catalana d'aquests tres segles (1409-1714) que sovint són un mirall inquietant de la relació actual entre Catalunya i Espanya.

Comencem el 31 de maig de 1410, Martí l'Humà mor sense un hereu clar i provoca una pèrdua crucial. Martí va ser l'últim sobirà català: la corona catalanoaragonesa passava a mans d'un rei foraster, i el projecte castellanitzador posava la directa. Des d'aleshores, la relació de Catalunya amb Castella (després, Espanya) ha estat una espiral sense fi de confrontació i repressió. Empresonaments, exili, espoli, persecució lingüística i xoc rere xoc entre dues cultures polítiques antagòniques. La derrota de 1714 va ser l'estocada final en uns segles de lluita i conflicte constants en què el poble català va deixar prou mostres del seu anhel de llibertat, la seva ànima de república i la seva capacitat de recuperar-se de les pitjors atzagaiades.

“El poble català va deixar prou mostres del seu anhel de llibertat,
la seva ànima de república i la
seva capacitat de recuperar-se de les pitjors atzagaiades”.

Parts del contingut/Index

PART 1. CATALUNYA PERD EL CONTROL
1.Martí l’Humà i la fi de la dinastia reial catalana
2.Els amors de Joan I i la traïció del papa Benet XIII
3.Casp i la primera guerra de Successió
4.Joan Fiveller
5.Alfons el Magnànim. El rei dels poetes que va deixar Catalunya gairebé viuda
6.La Busca, la Biga i un cronista entre grillons
7.El príncep de Viana, Joan II i la victòria republicana de Vilafranca
8.Una guerra per deposar un rei
9.Pere IV de Portugal, l’intent català de desfer Casp
10.Francesc de Verntallat i la llarga revolta pagesa
11.Ferran II i Jacme Destorrent: despolititzar Catalunya per dominar-la
INTERLUDI
12.Carles I i els catalans: vida i conflicte a la perifèria de l’imperi

PART 2. CASTELLANITZACIÓ I REVOLTA POLÍTICA
13.La Generalitat, empresonada: la crisi de 1569
14.L’assimilació dels Requesens i la fi de l’alta noblesa catalana
15.La conquesta castellana de Montserrat
16.El setge de Felip II contra Poblet i l’Església catalana
17.Joan Granollacs, el primer exiliat polític català
18.Els virreis castellans i els presos polítics de 1602
19.Al servei de Madrid: auge i caiguda dels germans Franquesa
20.Olivares contra Claris: la revolta dels segadors
21.El cardenal Richelieu i la República catalana de 1641
22.La revolució catalana de 1640 i la mort de Pau Claris
23.El dilema de Castella: conservar Portugal o Catalunya?
24.Els germans Fontanella a les negociacions de Münster
25.La caiguda de Barcelona: pesta, fam, repressió i traïció a la francesa
26.La partició de Catalunya i l’exili de la guerra dels segadors

PART 3. LA FI DE L’ESTAT CATALÀ
27.Després de 1652: inhabilitacions, plagues de llagostes i la valentia dels germans Saiol

Introducció de l’autor

Aquest llibre és producte de vuit anys de feina: centenars de lectures, converses i esborranys obsessius, ho confesso. Anys de moltes visites i caminades, i de tants compromisos que han passat a un segon pla. Potser és el projecte concret al qual he dedicat més temps. És fruit d’una urgència i una dèria per conèixer fins l’últim detall de la nostra història —cosa que, evidentment, no he pretès fer cabre al paper—. I no voldria enganyar a ningú: aquest llibre existeix perquè Catalunya no va esdevenir un estat independent l’any 2017. És estrany, però és així.

El projecte d’Ànima de república no neix d’un cop, sinó a partir de tres instants. El primer és el vespre del dilluns 30 d’octubre de 2017. El president de Catalunya, Carles Puigdemont, i la meitat del govern que va organitzar el referèndum de l’1 d’octubre arriben a la porta de casa meva, a Brussel·les, a més de mil quilòmetres del nostre país. L’endemà jo mateix m’encarrego d’organitzar una conferència de premsa que fa la volta al món i el president anuncia la seva arribada a l’exili. Al cap de dos dies, els consellers que s’havien quedat a Catalunya eren empresonats.

En aquell moment jo treballava al Parlament Europeu. Els exilis semblaven cosa d’una altra època, i els empresonaments per motius polítics, una raresa de països dictatorials. L’ocupació militar o policial havia estat una amenaça recurrent de les elits postfranquistes, sí, però tenia un punt irreal. Fins llavors. La pregunta va sorgir sola: quants cops havia passat, allò? Quants catalans havien patit l’exili, la presó o la inhabilitació al llarg de la història? No tenia la resposta exacta, ni la tinc ara. Però sí que crec que el relat històric que es va construir en l’hora més fosca del franquisme fa temps que no ens serveix. Aquestes pàgines són el meu intent de revertir-ho.

El problema dels catalans no és que perdéssim el 1714 o el 1939, sinó que generació rere generació hem patit la repressió castellana per defensar les llibertats del nostre poble. A vegades només han pagat directament les elits, a vegades milers i milers de persones anònimes. Però les conseqüències de les prohibicions, de l’ocupació, de la violació de les lleis i constitucions catalanes, de l’anihilació de les institucions pròpies..., les hem pagat tots. I encara les paguem.

Segon instant. Som a mitjans de l’octubre de 2017, i començo a llegir un llibre que em marcaria de forma decisiva: L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, de Josep Benet. Va ser fullejar-ne les primeres planes i quedar garratibat. Benet recollia un munt de prohibicions del català des del segle XVIII, de les quals jo amb prou feines en sabia res. N’hi va haver una que em va impactar per sobre de totes les altres: la penyora que obligaven a dur als nens que gosaven parlar en català a l’escola, que s’havien de passar entre ells si algun company o companya cometia el crim de parlar la nostra llengua, i que comportava el càstig físic.

En xoc, l’hi vaig explicar al meu pare per si en sabia alguna cosa. Tampoc la coneixia. Llavors, em contà per primer cop la història del ganivet. Quan el pare era petit, a la casa on van néixer ell i els nostres avantpassats, a Lladurs, va descobrir que a la vella taula de la cuina, en un calaix, hi havia el principi d’una cadena. Ell devia tenir menys de deu anys, i, estranyat, li va preguntar al meu avi Ramon per què tenien allò a la taula. La sorpresa va ser quan l’avi li va explicar que aquella cadena era allà perquè antigament els catalans havíem tingut prohibit tenir ganivets a casa; només en podíem tenir un, i lligat a la taula. El meu pare no ho sabia, però aquella mesura provenia d’un edicte de Felip V després de la derrota de 1714. Dos-cents cinquanta anys després, el cadenat encara hi era. A quantes cases de Catalunya va passar això?

Tercer instant. Em trobo treballant al Palau de la Generalitat de Barcelona. La galeria gòtica, l’ampla escala de pedra, les gàrgoles, la torre encara amb forats de bala, el saló Sant Jordi... I sobretot, el pati dels Tarongers, elegant, únic a tot Europa. Allò no era la simple seu d’un govern, sinó el cor polític de la nostra nació des del segle XV. Un edifici que a grans trets no ha canviat gaire des de fa centúries i que ha viscut en primera persona cada acte de govern, cada conflicte del nostre país. Vaig començar a llegir sobre Pau Claris i allò va ser el clic final. Entendre els motius que van dur la seva generació a proclamar una república catalana em va mostrar fins a quin punt la nostra relació amb Espanya, amb la gran Castella, és un bucle, una espiral sense fi de confrontació política i de repressió. Un xoc constant entre dues cultures polítiques antagòniques.

He escrit aquest llibre per posar noms i cognoms a la història de tants catalans que han pagat el preu de defensar la llibertat del país. Per demostrar que el caràcter repressiu de l’estat espanyol no és anecdòtic, sinó un tret estructural de la seva natura. I per acostar-nos al fons de l’ànima republicana de Catalunya, que no només confronta el rei i el poder establert a Madrid, sinó que també lluita per eixamplar les seves llibertats socials. Ànima de república comença aquí, amb els anys que van de la mort de Martí l’Humà a la desfeta de 1714, però continuarà, amb la història que arriba als nostres dies.

Proposo una relectura de qui som com a país per a la qual són clau els historiadors que m’han nodrit, com Eva Serra, Antoni Simon, Agustí Alcoberro, Núria Sales, Miquel Pérez Latre, Rosa Lluch, Antoni Torres i Ribé o Joaquim Albareda, entre molts altres; llibre rere llibre, article rere article, m’han fet descobrir mil detalls que desconeixia del nostre passat. Tinc un agraïment especial cap a l’Àngel Casals, de qui no només he après molt, sinó amb qui des del moment que ens vam conèixer vam establir una gran amistat; si aquest llibre existeix és gràcies al seu mestratge i a les hores que hem compartit. També a l’Albert Garcia Espuche, que amb la seva obra i amistat m’ha fet entendre que la història, la ciutat i la terra que trepitgem formen un tot indestriable.

Incloc capítols o fragments dedicats a l’encaix de la geopolítica catalana amb Europa, referències a fenòmens climàtics o alimentaris, i intento remarcar regularment el vincle entre la literatura i la política del país. Si en el món de l’art no es pot separar l’obra del seu autor, tampoc es pot separar ’artista de la seva nació, ni es pot entendre la política del país sense entroncar-la amb la del món que l’envolta. També he procurat donar importància a les localitzacions principals de la nostra memòria, perquè el lector pugui caminar, sovint literalment, per la història del país.

No som éssers de llum, i hem tingut de tot, com tots els pobles. Però la nostra situació nacional no és producte d’una tara col·lectiva, sinó del fet que el poder que rau en el cor de Castella ha decidit aplicar la força en pràcticament tots els moments que s’ha vist en una disjuntiva històrica. En aquest llibre hi trobareu, doncs, episodis d’un llarg conflicte, protagonitzat per un poble que no és ni millor ni pitjor que qualsevol altre, però que té el mateix dret que la resta a governar-se per si mateix. Si hi ha alguna cosa que ens defineix no són ni les divisions ni les derrotes, que tots els pobles en tenen, sinó el fet que som una nació que, sigui amb cos d’estat, de província o de comunitat autònoma, sempre ha conservat una ànima i un esperit propis d’una república.

Biografia del autor

Aleix Sarri i Camargo (Barcelona, 1985) és llicenciat en Biotecnologia a la UAB i màster en Relacions Internacionals per l'IBEI. Fa més de quinze anys que treballa d'assessor polític, gairebé sempre amb un peu al Parlament Europeu, i actualment és encarregat de relacions internacionals i Països Catalans de Junts per Catalunya. És coautor de «L'Europa que han fet fracassar» (2014) i autor de «La Unió Europea en perill» (2016). Escriu regularment a Nació Digital i ha publicat articles a diverses capçaleres catalanes i internacionals.